Peter Hitchens

Hitchens defensa una societat governada per la consciència i l'imperi de la llei, que considera les millors garanties de la llibertat. Adverteix que el declivi de la consciència i de la moralitat conduirà inexorablement a l’enfortiment de l’Estat. El preocupa especialment l’ús de la “seguretat” com a pretext per diluir i retallar les llibertats individuals. Opina que l’augment de la “seguretat” destrueix la llibertat sense reforçar necessàriament la protecció dels ciutadans, i assenyala que no hi ha cap contradicció a conservar la llibertat i protegir els ciutadans.

Hitchens ha estat molt crític amb el desig del govern britànic d’introduir targetes d’identitat, així com amb la seva aversió al judici amb jurat, el seu intent de centralitzar la policia i la creació d’un cos nacional de policia (l’anomenada Serious Organised Crime Agency, SOCA). Descriu aquests fenòmens com a aspectes del desig governamental de produir una revolució constitucional permanent i irreversible, i els considera un “atac a les llibertats angleses” en general. En les seves columnes periodístiques, Hitchens es va referir al Home Secretary, David Blunkett, com a “Ministre de l’Interior”, sobre la base que aquest títol, que a Anglaterra s’associa amb estats policials, reflectia millor les polítiques opressives de Blunkett que no pas el títol britànic tradicional de Home Secretary.

Hitchens s’oposa a la relaxació de les lleis contra la possessió de drogues il·legals d’ús recreatiu. Afirma que la desaprovació activa del consum de drogues indicada per la llei és un contrapès essencial a la “propaganda a favor de les drogues” de la cultura popular. Considera inútils els intents de combatre el consum de drogues mitjançant la persecució dels traficants si no es castiga també la seva possessió i consum. Respon a l’argument que la “guerra contra les drogues” ha fracassat dient que fa molts anys que no es lliura seriosament aquest combat. Hitchens creu que l'estratègia anomenada “reducció de danys” és derrotista i contraproduent. Va ser un dels primers comentaristes a denunciar que el cànnabis posa en greu perill la salut mental d’alguns dels seus consumidors.

Hitchens es va oposar a la guerra de l’Iraq amb l’argument que no defensaria els interessos del Regne Unit ni dels Estats Units, però no s’associa amb les campanyes contra la guerra, i continua sent un ferm defensor de l'Estat d’Israel.

Hitchens va condemnar l’Acord de Belfast de 1998 com una rendició a l'IRA Provisional i una violació de l’imperi de la llei. Considera que la millor estratègia per resoldre els problemes d’Irlanda del Nord hauria estat la seva plena integració al Regne Unit, afirmant que la creació de l’Assemblea d’Irlanda del Nord va ser “un acte d’enorme ximpleria”. Creu que els èxits del govern directe sobre Irlanda del Nord han estat àmpliament subestimats, però accepta que ara Irlanda del Nord és només una part provisional del Regne Unit, transferible a la sobirania irlandesa mitjançant un únic referèndum de resultat irreversible.

Pel que fa a Europa, Hitchens sosté que el Regne Unit hauria de negociar una sortida amistosa de la Unió Europea, les lleis i tradicions de la qual considera incompatibles amb les lleis i llibertats d’Anglaterra i amb la independència nacional del Regne Unit en conjunt. També creu que els interessos de la Unió Europea sovint són diferents dels del Regne Unit, i de vegades oposats. Hitchens també s’oposa a l’autonomia d’Escòcia i Gal·les, considerant-la no com un pas cap a la independència real, sinó com a part d’una estratègia inspirada per la Unió Europea per dissoldre la Gran Bretanya en petits estats i regions com a fase prèvia a la seva absorció per un estat europeu. El mateix raonament el porta a oposar-se a la divisió d’Anglaterra en regions.

Hitchens deplora el que considera el declivi de la fe religiosa i els atacs constants de l’Estat a la institució del matrimoni. Considera com a tals atacs la introducció del divorci de mutu acord, l’eliminació de drets anteriorment exclusius del matrimoni —amb la consegüent pèrdua de respecte envers aquest—, l’abolició del diumenge cristià i la creixent pressió econòmica i cultural sobre mares i esposes perquè treballin fora de casa. Considera que sense fe i sense famílies fortes, s’atrofia el desenvolupament de la consciència, es redueix la qualitat de la vida privada i s’alimenta el poder de l’Estat.

Opina que moltes de les mesures que van crear la “societat permissiva” van ser errònies o excessives i han de ser reconsiderades, i creu que les relacions homosexuals no haurien de rebre la paritat legal amb el matrimoni heterosexual. Tanmateix, Hitchens manté que no té res en contra de les persones homosexuals, i rebutja el terme homofòbia en aquest context com un epítet que s’està utilitzant cada vegada més per impedir el debat legítim sobre la política social.

Hitchens s’oposa a l’adopció obligatòria del sistema mètric en substitució del sistema britànic de pesos i mesures, que considera més estètic i pràctic, arrelat en l’experiència i part important de la llengua anglesa. És anglicà i defensa l’ús del Llibre d’Oració Comuna de 1662 de l’Església Anglicana i de la Bíblia del rei Jaume (també anomenada versió Autoritzada), no només perquè són belles i dignes de conservació, sinó també perquè les considera bases indispensables de la “robusta combinació d’Escriptura, tradició i raó” que constitueix l’anglicanisme.

Hitchens condemna el model d’educació secundària no selectiva, les reformes Plowden de l’escolarització primària i els mètodes moderns d’ensenyament centrats en l’infant; els considera projectes polítics igualitaris sense justificació educativa i amb molts inconvenients. Hitchens afirma que l'ensenyament no selectiu ha comportat una caiguda de les exigències adreçades a l’alumnat que amenaça de llastar la Gran Bretanya davant de gegants emergents com la Xina i l'Índia. Com a manera de millorar el nivell al Regne Unit, Hitchens defensa el retorn al sistema de les grammar schools, que ha estat gradualment desmantellat per successius governs britànics des de finals dels anys seixanta.

Com a partidari d’una moralitat cristiana ortodoxa, Hitchens s’oposa a l'educació sexual a les escoles. Assenyala que la introducció generalitzada de l’ensenyament sexual als centres educatius ha anat acompanyada d’un augment de l’activitat sexual entre els joves, amb el consegüent increment d’embarassos, avortaments i casos de malalties de transmissió sexual, exactament les coses que aquest ensenyament hauria d’haver reduït. Proposa que pot existir una connexió entre tots dos fenòmens i que, en qualsevol cas, l’argument que l'educació sexual protegeix els joves contra embarassos prematurs o malalties és fals.

La postura de Hitchens sobre l'evolució és que no ha estat ni pot ser observada, ja que si va existir en el passat ho va fer abans de l’existència de testimonis humans, i si existeix ara ho fa a un ritme tan lent que és probable que la nostra civilització desaparegui molt abans que hagi pogut observar-se i registrar-se el seu funcionament. Afirma que els darwinistes entusiastes solen confondre l’adaptació d’espècies existents amb el procés molt més ambiciós que requereix l’evolució. Per tant, considera que la teoria de l’evolució, en ser una especulació “sobre el passat llunyà”, no pot verificar-se mitjançant l’estudi històric ni utilitzar-se com a base per fer prediccions, a diferència d’altres teories científiques amb les quals sovint es compara de manera enganyosa. Sol comparar la creença en l’evolució amb la fe en una religió, amb l’argument que les afirmacions religioses tampoc no poden provar-se i també tenen l’origen no en un coneixement cert, sinó en les preferències del creient.

Hitchens afirma que ni ell ni ningú sap com va començar la vida ni com el regne natural va assolir la seva forma actual. Accepta de bon grat la possibilitat que els evolucionistes tinguin raó, i els demana la mateixa cortesia envers els teistes. Està d’acord amb evolucionistes com Richard Dawkins que la creença en la certesa de la teoria de l’evolució, ben entesa, és incompatible amb una postura teista. Per a ell és una qüestió d’opinió, i les persones intel·ligents i formades han de tenir la llibertat d’escollir per si mateixes entre una explicació o una altra. No critica la teoria de l’evolució, que considera un intent enginyós d’explicar l’origen de les espècies, però que ell no accepta.

Hitchens ha descrit les reformes constitucionals del primer ministre Tony Blair com un “cop d’estat a càmera lenta”. És crític amb els laboristes pel que considera “atacs a la constitució”, i crític amb l’anterior govern conservador pel seu paper a l’hora de facilitar aquests canvis mitjançant “actes imprudents i inconstitucionals”. L’enorme expansió del paper dels special advisers (“assessors especials”), que Hitchens descriu com a “comissaris polítics” dins del cos de funcionaris, es va basar, segons ell, en nomenaments similars però de menor escala iniciats pels conservadors.

Hitchens sosté que els canvis més profunds introduïts pel Partit Laborista estan dissenyats per concentrar el poder en mans de l'executiu, degradar la neutralitat del cos de funcionaris de l’Estat i convertir el Parlament en una eina de Downing Street. Per a Hitchens, l’acció més significativa d’aquest programa va ser l’emissió de decrets per permetre que Alastair Campbell i Jonathan Powell, tots dos nomenats sense eleccions, poguessin donar ordres a funcionaris públics. Això va assenyalar, en la seva opinió, un intent general de polititzar Whitehall que continua des d’aleshores. Hitchens diu haver detectat un intent paral·lel d’apropiació de determinades prerrogatives de la monarquia i de reducció del significat i el prestigi de la Corona, cosa que considera senyals de l’inici d’un presidencialisme.

Hitchens també sol caricaturitzar Blair com a “Princess Tony” (“la princesa Tony”) en referència a l’ús per part de Blair de l’expressió The People’s Princess (“la princesa del poble”) per elogiar Diana, princesa de Gal·les, després de la seva mort. La seva impressió general de Blair és la d’una persona simpàtica però buida, sense coneixements ni conviccions, contractada pel Partit Laborista per oferir una cara tranquil·litzadora que li permetés aplicar un programa radical. Recentment, Hitchens va escriure que el gran talent de Blair és ser “totes les coses per a si mateix”, és a dir, la seva capacitat de semblar sincer en tot moment gràcies a la manca de consciència de la seva pròpia superficialitat.

Hitchens menysprea el Partit Conservador britànic, al qual sol anomenar amb sorna the Useless Tories (“els tories inútils”). Ha tingut molts desacords amb els seus companys conservadors, i creu que el Partit Conservador mostra una trajectòria constant de polítiques errònies que no pot excusar-se només com a accidental o fruit d’errors casuals. Cita com a exemples: la guerra de l’Iraq, la privatització dels ferrocarrils britànics, la reorganització de l’administració local de 1974, la introducció de l’examen del General Certificate of Secondary Education (GCSE), la Llei de policia i proves delictives de 1984 (Police and Criminal Evidence Act), la Llei de justícia criminal de 1991 (Criminal Justice Act), les dràstiques retallades en la despesa en defensa després del final de la Guerra Freda, l’acord amb l’Acta Única Europea i la signatura del Tractat de Maastricht.

També critica el que considera idolatria de Margaret Thatcher, a qui culpa d’haver afeblit les institucions britàniques i de no haver-se plantejat qüestions morals o culturals. Hitchens ha expressat el seu menyspreu per David Cameron, l’actual líder del Partit Conservador, a qui considera part de l’“elit liberal”, amb poca idea dels desafiaments als quals s’enfronta la Gran Bretanya moderna. Hitchens considera que la seva política social, educativa i exterior és indistinguible de la de Tony Blair. Per subratllar-ho, sol referir-se a tots dos conjuntament com a “Mr. Clair i Mr. Blameron”. Cameron ha respost negant-se a ser entrevistat per Hitchens.

Hitchens ha fet una crida a la creació d’un nou partit polític al Regne Unit que representi el seu corrent d’opinió conservador i que, segons les seves paraules, no seria “ni fanàtic ni políticament correcte”. Creu que aquest moviment no podrà aparèixer fins que es desintegri el Partit Conservador, afirmant que molts milions de britànics solen votar un partit o l’altre per lleialtat tribal, cosa que fa impossible dissuadir-los amb arguments racionals.